Un dia vaig aprendre que les millors sopes són de pedres; qui m'ho va ensenyar, també cuinava lletres.
És clar que llavors no entenia com podia ser que la gent morís de fam tenint pedres i lletra, ni com, essent com eren de tothom, no se'n feien grans ollades a les places. Encara era un nen. Creia en un país de pedres, d'aigua i de peroles, de soldats cansats i de gent amb gana; no entenia que per menjar fes falta suplicar.
Cada dia, quan tornava de l'escola, recollia dues pedres pel sopar. En vaig arribar a aplegar moltes, amb els anys. Les guardava dins l'armari, que feia de rebost, ben netes i ordenades. Primer els hi treia la pols i, després, les classificava sense importar-me el pes, ni el volum, ni la seva procedència. L'únic criteri que seguia era el gust que imaginava que tenien. Les insípides al fons, les picants en bosses, les amargues ben tancades i les més dolces al davant. Les coneixia totes: les de cantells aguts, les brillants, les més rodones i les planes. Hi parlava hores i, cadascuna, tenia històries per contar. De tant en tant, entre tots, a casa en feiem sopa. Era festa grossa.
El nostre és un país de pedra i lletra; de lletres trepitjades i de pedres empaitades. És també terra d'oblits, de garjoles i d'exilis. Qui em va ensenyar a cuinar, ara ja no hi és; un dia, va agafar un tren a Malgrat i, amb ell van marxar també les pedres, els fogons i les peroles. L'alegria de la cuina s'ha fet fonedissa, els menjadors s'han silenciat i a les places, ara sense pedres, hi ha grans centres comercials. Tenim el cap embotit de menjar ràpid i ni la lletra és ja capaç d'encendre focs.
Penso aquest espai recordant el meu armari, els calaixos plens de rocs i les lletres omplint lleixes. El penso sense tenir en compte ni volums, ni pes ni procedència. Només em mou el gust per recordar de tant en tant que el nostre va ser, fa temps, un poble de pedres.
2 comentaris:
Gran pèrdua la de Xesco Boix... Pedrari, benvingut a la blogalaxia!
De pedres: origen i composició.
Moltes vegades jo també he llepat pedres, intentant descobrir-ne el seu origen i la composició, malgrat m'hagin pres per boig. Assaborir el gust d'una pedra és quelcom indescriptible, no cal bullir-la simplement omples la llengua de saliva, d'aquella d'abans dels àpats, la que ens prepara per fer la digestió, i l'extens per tota l'amplada de la pedra. Llavors el que no tenia origen ni composició ens apareix tant clar que sembla parlar-nos. Algunes ens diuen que venen del mar tot i estar dalt de pics increïbles, altres recollides vora la sorra de la nostra mar ens parlen de cims ben alts. És que les pedres són molt viatjades i molt sofertes i s'entesten a explicar-nos la seva història, unes més punxegudes, aquestes no han vitjat tant i altres rodones com ous de pasqua, quantes coses han voltat. Res, que de pedres se'n pot parlar molt, des de tots els punts de vista i és que nosaltres no som res més que pedres esperant que algú ens llepi per poder-li explicar el nostre origen i composició.
Incalman
Publica un comentari a l'entrada