He deixat les pedres soles una estona. He abandonat els petits plaers com aquest per deixondir la memòria uns dies, però ara l'actualitat m'assalta i no puc fer menys que cridar contra el buit, acte inútil no menys útil que protestar en la barra de qualsevol antre o arrossegar queixes d'orella a orella. Per infructuós, doncs, que no quedi: reprenc la protesta vana. Com deia, un petit plaer.
Ahir rebia un correu dels molts que proven de fer-me posar els pèls de punta. De maldats n'hi ha, arreu, per donar i per vendre. Però aquesta clamava al cel: em van enviar unes fotografies d'alguns camions carregats d'animals de companyia, confinats en gàbies inmundes, que se suposa que havia de fer córrer entre els meus contactes per gran vergonya dels xinesos (nacionalitat dels maltractadors, en aquest cas) i per major motiu de rebuig envers el règim que els turmenta, tant a animals com a persones. L'assumpte era ben explícit: "Que doni la volta al món. A veure si els fotem enlaire les olimpíades".
No em vaig poder estar de proferir un crit de pànic, d'ofegar l'odi immens que vaig sentir per uns instants, com vaig poder, i d'empassar-me tanta saliva com esputs desitjava llançar a la cara de qualsevol occidental que se'm dirigís en aquells moments. I és que, benvolguts i benvolgudes amants dels animals, de correus llacrimosos n'estic més que ben servit. De misèries, que infecten la nostra benestança, també. Només cal que us mireu els plats i digueu, amb la mateixa malaltissa ràbia amb què s'envien aquests correus tan "humanitaris": no menjaré carn mai més. O que traieu el cap pels balcons i que insulteu, quan els veieu, els torturadors uniformats que assetgen les nostres places i carrers; o que truqueu a la porta del pis-pastera del costat i oferiu als seus nàufrags compartir una mica del vostre espaiós silenci... o que, si us hi negueu, feu un salt per damunt de la barana.
D'hipocresies, amics i amigues, hom en pot esmorzar un dia. Potser, fins i tot, dinar-ne o, en un esforç suprem, mastegar-ne per sopar. Però quan ja tens les genives dolorides, l'oïda petada i els ulls corcats de tants excessos, qualsevol misèria humana, per minsa que sigui, et rebenta les entranyes. I la major misèria, recordem Homer, no és l'escassetat de béns perquè, com deia el poeta, no li escau al necessitat sentir vergonya. La més gran immundícia, la més pestilent i mesquina de les pobreses, la més indigna de les roïneses és, sens dubte, la hipocresia.
Que a la Xina arrenquin la pell a tires a gossos i a gats de viu en viu és lamentable, certament. Però encara ho és més que la nostra vergonya, ja sense esma, s'arrossegui tan avall que ens faci plorar per les carones tendres, els miaus i els guaus desesperats d'uns animals que, essent de qualsevol altra espècie, estaríem devorant sense miraments mentre ens detallen, al telenotícies, com Israel escorxa nens libanesos, com els Estats Units massacren famílies senceres a l'Iraq, o com en qualsevol comissaria espanyola una banyera sufoca els crits d'algun company. Però és clar que, quan aquestes viandes es serveixen negades en la gustosa salseta de l' "aquí no passa res", tothom hi suca pa fins escurar bé la perola.
Per ara res més. Fins a una nova pedrada. Una abraçada i bon vent per als bons, furibundes tempestes per a la resta.
Ahir rebia un correu dels molts que proven de fer-me posar els pèls de punta. De maldats n'hi ha, arreu, per donar i per vendre. Però aquesta clamava al cel: em van enviar unes fotografies d'alguns camions carregats d'animals de companyia, confinats en gàbies inmundes, que se suposa que havia de fer córrer entre els meus contactes per gran vergonya dels xinesos (nacionalitat dels maltractadors, en aquest cas) i per major motiu de rebuig envers el règim que els turmenta, tant a animals com a persones. L'assumpte era ben explícit: "Que doni la volta al món. A veure si els fotem enlaire les olimpíades".
No em vaig poder estar de proferir un crit de pànic, d'ofegar l'odi immens que vaig sentir per uns instants, com vaig poder, i d'empassar-me tanta saliva com esputs desitjava llançar a la cara de qualsevol occidental que se'm dirigís en aquells moments. I és que, benvolguts i benvolgudes amants dels animals, de correus llacrimosos n'estic més que ben servit. De misèries, que infecten la nostra benestança, també. Només cal que us mireu els plats i digueu, amb la mateixa malaltissa ràbia amb què s'envien aquests correus tan "humanitaris": no menjaré carn mai més. O que traieu el cap pels balcons i que insulteu, quan els veieu, els torturadors uniformats que assetgen les nostres places i carrers; o que truqueu a la porta del pis-pastera del costat i oferiu als seus nàufrags compartir una mica del vostre espaiós silenci... o que, si us hi negueu, feu un salt per damunt de la barana.
D'hipocresies, amics i amigues, hom en pot esmorzar un dia. Potser, fins i tot, dinar-ne o, en un esforç suprem, mastegar-ne per sopar. Però quan ja tens les genives dolorides, l'oïda petada i els ulls corcats de tants excessos, qualsevol misèria humana, per minsa que sigui, et rebenta les entranyes. I la major misèria, recordem Homer, no és l'escassetat de béns perquè, com deia el poeta, no li escau al necessitat sentir vergonya. La més gran immundícia, la més pestilent i mesquina de les pobreses, la més indigna de les roïneses és, sens dubte, la hipocresia.
Que a la Xina arrenquin la pell a tires a gossos i a gats de viu en viu és lamentable, certament. Però encara ho és més que la nostra vergonya, ja sense esma, s'arrossegui tan avall que ens faci plorar per les carones tendres, els miaus i els guaus desesperats d'uns animals que, essent de qualsevol altra espècie, estaríem devorant sense miraments mentre ens detallen, al telenotícies, com Israel escorxa nens libanesos, com els Estats Units massacren famílies senceres a l'Iraq, o com en qualsevol comissaria espanyola una banyera sufoca els crits d'algun company. Però és clar que, quan aquestes viandes es serveixen negades en la gustosa salseta de l' "aquí no passa res", tothom hi suca pa fins escurar bé la perola.
Per ara res més. Fins a una nova pedrada. Una abraçada i bon vent per als bons, furibundes tempestes per a la resta.
