Fins sempre

He fet neteja. M'he proposat desbrossar aquest petit racó de pedres amb la intenció de fer-hi un xic d'espai en una hora que se'm fa trista. No pretenc transformar aquest meu abocador en res que plagui als déus, en res que atragui les Hespèrides ni, menys encara, aspirar que Hera l'apadrini fent-se'l seu. Res de tot això.

La darrera entrada que deixo aquí hi restarà com el testimoni de tres anys de silenci; tres anys que són molt llargs si els mesurem en dies, o que són només instants si defugim les magnituds humanes. Sigui com sigui, sigui pel que sigui, m'ha semblat una distància prudent, equidistant entre la immediatesa de què pretenc escapar i la traïció a la memòria que sempre suposa l'aposta per un zel excessiu. El motiu, precisament aquest: redescobrir la virtut que ens manté atents al nostre temps i, alhora, que ens en separa fent-nos sabedors que la immortalitat és un atribut que atansen pocs però que, al cap i a la fi, és abastable.

Vaig conèixer en Cala fa més de 14 anys. En sabia la trajectòria, però la seva història l'he descoberta de llavors ençà. A cops, a batzegades, a corredisses i a estones calmades. Entre converses llargues i missatges breus, braus i encoratjadors la majoria. Entre moments de gravetat intensa i de plaers lleugers, el temps i la coneixença m'han dibuixat l'esfinx d'un home que escapa al moment crucial de qualsevol home; algú a qui mai no se li retran homenatges pòstums perquè mai no tindrà cap moment pòstum. Algú qui, arribada l'hora, s'encararà a Caront amb la mateixa placidesa tensa a què em va acostumar i li prendrà, amb tota la fermesa, els seus preuadíssims rems per seguir avançant, allà on sigui que és ara, com ha fet sempre: a contracorrent, malgrat tot i malgrat tothom, rumb al port on la justícia, la llibertat i la dignitat s'alcen, pures, rebent els pocs navegants que gosen d'apropar-s'hi, a cada extrem de la cala on sempre va desitjar descansar.

L'any 97 agonitzava i el 98 ja treia el cap quan vaig tenir el meu primer contacte amb ell. Durant una de les meves freqüents escapades, llavors sempre solitàries, a Catalunya Nord. A l'hora en què la majoria de comerços acluquen els ulls i esperen l'endemà, em vaig atansar a la capital del Rosselló després d'haver penetrat l'impúdic Hexàgon per la Cerdanya nord, d'haver travessat el Capcir, el Conflent i a l'espera de ser tornat a l'odiada Pell de brau per les carreteres pirinenques que s'escolen Vallespir avall, fins al Ripollès. Vaig fer via durant tres dies conduït per mossèn Sanabre, resseguint l'empremta dels valents angelets, dels herois de la Revolta de la sal provant de reviure els funestos moments en què els nostres germans del nord van haver d'emprendre, forçats, l'humil camí de la revolta, aquell que mai no té retorn. Els moments que convertiren famílies senzilles, com la Descatllar, en el malson del criminal Delfí francès de torn, el Rei Sol (qui en mala hora va veure la llum) elevant-les a l'altar on venerem els guerrers més estimats, tan sovint oblidats per les nostres memòries mesquines i mercadejades.

Perpinyà ja tancava portes quan em vaig apropar a la calidesa que m'oferia la llum provinent de l'únic establiment encara obert després de més de 300 anys. En entrar a la Llibreria Catalana, el temps es va fer fonedís i no m'és possible d'esbrinar l'estona que em vaig deturar entre portades, índex i contraportades, aconsellat i alliçonat per un nord-català més empès per un esperit de resistència que no pas per cap esma botiguer. Va ser allà on vaig conèixer en Cala. Hi va aterrar per rescatar el seu sofert company, un pou de saviesa, de les mans d'un català del sud profundament ignorant i perdut. I allà va ser on, a la llum de la Llibreria Catalana, va començar una relació amb l'home a qui ara, la mort més mortal, ha provat d'endur-se.

Des d'aquell dia he provat de fer-lo sabedor de la meva gratitud més personal. D'oferir-li en vianda la mà menys militant i més humana. I just quan m'he trobat prou capaç de fer-ho, a pocs dies d'una llarga nit prèvia a l'enèsim comiat accelerat, descobreixo que la mà que provava d'amagar perquè m'aflorés la més sincera no és una altra que la que ell sempre em va mostrar. Incondicional, sense retrets, sense preguntes. Sense hores. Sempre disposada i afable, ferma, combatent i paternal.

S'ha fet de nit, vell amic, quan descobreixo que tot el que et volia dir ja estava dit, expressat en tots els actes, implícit en cada vetlla atenta. I ho dic amb el convenciment més profundament arrelat; allà on arrela, tanmateix, compartint un mateix lloc, l'enyor més trist, més sincer, i un sentiment abismal d'orfenesa vers algú que mai no es va rendir, vers algú qui, més enllà de tantes nits de dubtes compartits, mai no va permetre que ens rendíssim. Només resta esperar que els nostres actes futurs t'honorin tal com et mereixes i que la prudència no ens faci mai traïdors.

A l'urna del Fossar s'hi suma el foc d'una vida mai rendida. Hi cremarà per sempre, viu, el teu record. Les últimes gràcies. L'última pedrada i el darrer arreveure.

Fins sempre, lluitador.

Obama i la Santíssima Trinitat Neoconservadora

Què dèiem d'Obama?

Passatgers al tren... sí, sí, neocons també!

Vinyeta publicada per: http://danzigercartoons.com/

Qui somia?

Just quaranta-cinc anys després que M. L. King proferís el cèlebre discurs a Washington, el conegudíssim "I have a dream", que aplegà més de 250000 persones, aquest 28 d'agost Barack Obama ha clos la convenció del Partit Demòcrata, a Denver, provant d'emular-lo.

Deixant de banda les simpaties que pugui despertar-me la figura de King, m'irrita moltíssim la fraudulència amb què el poder usa símbols, colors o lemes en funció de les seves conveniències, desactivant-ne qualsevol significat molest.

Fa uns mesos, Noam Chomsky destacava en un article, d'una banda, la profunda amnèsia que pateix la societat nord-americana i, de l'altra, la "molesta mania" que tenen, en canvi, algunes nacions com ara l'Iraq, l'Iran o l'Afganistan de recordar la seva història. I és que, en el discurs d'Obama, un cop garbellat (i deixant de banda el simbolisme de la data) no en queda res d'aquell "I have a dream". On són les referències a la història? On és la condemna als crims comesos o patrocinats pel govern que aspira presidir? I la justícia? On és, en definitiva, aquell "Freedom at last" de l'any 63? Malauradament, com sabem, els somnis són fàcilment manipulables.

Obama diu que no s'identifica amb l'Amèrica (llegeixi's, pel xovinisme ianqui, EUA) dels darrers 8 anys. [Què bonic!] Diu que Amèrica (ídem) és molt millor i molt més del que ha estat sota l'administració Bush. [Fantàstic!] Ens diu, en resum, que el país que somnia no té res a veure amb el país que li ha deixat el petit cowboy texà. I jo em pregunto: què ha fet deturar a l'any 2000 la seva regressió? És que els Estats Units tenen poc menys d'una dècada d'història? Què potser no hi ha res, més enllà, que sigui criticable? Pel que sembla, deu ser així.

I és que tenir massa memòria podria convertir-se en un greu problema per a Obama. Recordar, remoure, fer públic segons què podria ferir l'orgull de molts patriotes nord-americans, entre els quals s'hi compten nombroses corporacions, grans grups empresarials i poderoses fundacions. I Obama pot ser moltes coses... però no és estúpid. Gens estúpid.

El vaixell dels Falcons, el Partit Republicà, fa aigües per tot arreu. Ens cons sospiten dels neocons i s'amotinen contra Bush; els neocons, tímids i ferits, no volen ni sentir a parlar del petit i intrèpid George, tot i ser-ne els seus antics suports. Són els qui, fins fa ben poc encara, eren incondicionals de la política de guerres preventives, dels escuts de mísils i de les croades antiterroristes i que ara, olorant-se el naufragi, abandonen nau i patró i fugen com les rates. El fracàs de la invasió de l'Iraq (seguint Chomsky, cal llegir fracàs en termes de rendibilitat econòmica), la crisi immobiliària i, en conjunt, la recessió que haurà d'afrontar el proper hoste de la Casa Blanca ha fet perillar la seva imatge pública, i han preferit saltar a l'aigua i nedar cap a la jove, mediàtica i simpàtica riba demòcrata abans que la merda els colgui. Molts d'ells, ara, fan costat a Obama.

Per tot això, no cal ser excessivament espavilat per veure que els demòcrates perseguiran els mateixos interessos, els mouran els mateixos motius i usaran les mateixes armes que els seus predecessors. I és que, al capdavall, Obama no vol ser president. Obama vol ser rei. Com els seus antecessors i els actuals opositors en la cursa per la presidència, el que Obama vol és convertir-se en el proper amo del món.


Aquells mateixos anys de l' "I have a dream" corria pels barris negres i per les presons un altre senyor que, al contrari que el pastor King, ni dormia ni somiava. Era una d'aquelles persones que passen pel món sacsejant-lo de cap a peus i que, quan se'n van, el deixen ben diferent de com l'havien trobat; un d'aquells pocs casos pels quals viure no té cap sentit sense dignitat ni llibertat; casos que comparteixen, entre ells, a més de destins, botxins. I em sembla molt adient recordar-lo precisament ara que la memòria ens comença a fer males passades (i no parlo només dels EUA, on la memòria és un bé escasíssim i molt rar).

Little, el seu cognom de naixement, era molt probablement fruit de l'antic acudit d'algun esclavista graciós. Se'l va canviar per una X; la nacionalitat que li tocava per naixement, la nord-americana, no passava per davant del seu color de pell als ulls dels blancs i de l'Estat. S'hi va revoltar. Ell primer, molts més després. Obama és on és avui en bona part gràcies a ell i, malgrat tot, l'ha oblidat.

"Freedom at last", acabava King esperançat. "Freedom", deia també Malcolm. Però ell no la volia al final; ell l'exigia ja, immediatament, amb tanta immediatesa i força com la hi prenien; "by any means necessary", malgrat Obamas i somiatruites.

Temps era temps

He deixat les pedres soles una estona. He abandonat els petits plaers com aquest per deixondir la memòria uns dies, però ara l'actualitat m'assalta i no puc fer menys que cridar contra el buit, acte inútil no menys útil que protestar en la barra de qualsevol antre o arrossegar queixes d'orella a orella. Per infructuós, doncs, que no quedi: reprenc la protesta vana. Com deia, un petit plaer.

Ahir rebia un correu dels molts que proven de fer-me posar els pèls de punta. De maldats n'hi ha, arreu, per donar i per vendre. Però aquesta clamava al cel: em van enviar unes fotografies d'alguns camions carregats d'animals de companyia, confinats en gàbies inmundes, que se suposa que havia de fer córrer entre els meus contactes per gran vergonya dels xinesos (nacionalitat dels maltractadors, en aquest cas) i per major motiu de rebuig envers el règim que els turmenta, tant a animals com a persones. L'assumpte era ben explícit: "Que doni la volta al món. A veure si els fotem enlaire les olimpíades".

No em vaig poder estar de proferir un crit de pànic, d'ofegar l'odi immens que vaig sentir per uns instants, com vaig poder, i d'empassar-me tanta saliva com esputs desitjava llançar a la cara de qualsevol occidental que se'm dirigís en aquells moments. I és que, benvolguts i benvolgudes amants dels animals, de correus llacrimosos n'estic més que ben servit. De misèries, que infecten la nostra benestança, també. Només cal que us mireu els plats i digueu, amb la mateixa malaltissa ràbia amb què s'envien aquests correus tan "humanitaris": no menjaré carn mai més. O que traieu el cap pels balcons i que insulteu, quan els veieu, els torturadors uniformats que assetgen les nostres places i carrers; o que truqueu a la porta del pis-pastera del costat i oferiu als seus nàufrags compartir una mica del vostre espaiós silenci... o que, si us hi negueu, feu un salt per damunt de la barana.

D'hipocresies, amics i amigues, hom en pot esmorzar un dia. Potser, fins i tot, dinar-ne o, en un esforç suprem, mastegar-ne per sopar. Però quan ja tens les genives dolorides, l'oïda petada i els ulls corcats de tants excessos, qualsevol misèria humana, per minsa que sigui, et rebenta les entranyes. I la major misèria, recordem Homer, no és l'escassetat de béns perquè, com deia el poeta, no li escau al necessitat sentir vergonya. La més gran immundícia, la més pestilent i mesquina de les pobreses, la més indigna de les roïneses és, sens dubte, la hipocresia.

Que a la Xina arrenquin la pell a tires a gossos i a gats de viu en viu és lamentable, certament. Però encara ho és més que la nostra vergonya, ja sense esma, s'arrossegui tan avall que ens faci plorar per les carones tendres, els miaus i els guaus desesperats d'uns animals que, essent de qualsevol altra espècie, estaríem devorant sense miraments mentre ens detallen, al telenotícies, com Israel escorxa nens libanesos, com els Estats Units massacren famílies senceres a l'Iraq, o com en qualsevol comissaria espanyola una banyera sufoca els crits d'algun company. Però és clar que, quan aquestes viandes es serveixen negades en la gustosa salseta de l' "aquí no passa res", tothom hi suca pa fins escurar bé la perola.

Per ara res més. Fins a una nova pedrada. Una abraçada i bon vent per als bons, furibundes tempestes per a la resta.

Dia Internacional de la Dona Treballadora

Felicitats. Felicitats sinceres a les meves mares, a les meves àvies, a la meves germanes i a totes les meves companyes. Perquè cada dona sou totes les dones.

Felicitats a totes les que segueixen lluitant per fer d'aquest món d'homes, blancs i benestants un món per a tothom, o si més no per a la majoria.

Felicitacions que no ho són per fer anys, ni per celebrar res encara. Són felicitacions per la felicitat, malgrat els cops diaris que rebeu, que emana de cadascun dels vostres actes. Una felicitat sorgida del compromís, de la rebel·lia amb què il·lumineu la foscor de tants. Seguiu endavant, si us plau, per totes i per tots. Que el vostre color avui sigui més viu que mai, i que la lluna, les tantes llunes roges que brollen dels rostres treballadors i cansats de cada dona eclipsin la foscor d'una història escrita per mascles dominants.

Avui és el vostre dia. Espero que aviat, entre totes i tots, aconseguim que no calgui vessar més llàgrimes, tret de les que ho són per alegria, i que cada dia sigui el vostre dia, el de tots. Preneu aire avui, ompliu-vos els pulmons i somrieu, si us plau, com somriem molts cada vegada que una companya trenca una barrera.

Seguirem avançant junts, perquè mai no hauríem d'haver estat separats. Marqueu el camí i camineu, amb pas ferm, i no oblideu que feu el que feu mai no estareu soles. La vostra opressió és la nostra opressió; les vostres botes, les nostres botes i els vostres peus, els peus de tots.

Amb humilitat: un cop més, felicitats.

De pedres: sopa i terres.

Un dia vaig aprendre que les millors sopes són de pedres; qui m'ho va ensenyar, també cuinava lletres.


És clar que llavors no entenia com podia ser que la gent morís de fam tenint pedres i lletra, ni com, essent com eren de tothom, no se'n feien grans ollades a les places. Encara era un nen. Creia en un país de pedres, d'aigua i de peroles, de soldats cansats i de gent amb gana; no entenia que per menjar fes falta suplicar.

Cada dia, quan tornava de l'escola, recollia dues pedres pel sopar. En vaig arribar a aplegar moltes, amb els anys. Les guardava dins l'armari, que feia de rebost, ben netes i ordenades. Primer els hi treia la pols i, després, les classificava sense importar-me el pes, ni el volum, ni la seva procedència. L'únic criteri que seguia era el gust que imaginava que tenien. Les insípides al fons, les picants en bosses, les amargues ben tancades i les més dolces al davant. Les coneixia totes: les de cantells aguts, les brillants, les més rodones i les planes. Hi parlava hores i, cadascuna, tenia històries per contar. De tant en tant, entre tots, a casa en feiem sopa. Era festa grossa.

El nostre és un país de pedra i lletra; de lletres trepitjades i de pedres empaitades. És també terra d'oblits, de garjoles i d'exilis. Qui em va ensenyar a cuinar, ara ja no hi és; un dia, va agafar un tren a Malgrat i, amb ell van marxar també les pedres, els fogons i les peroles. L'alegria de la cuina s'ha fet fonedissa, els menjadors s'han silenciat i a les places, ara sense pedres, hi ha grans centres comercials. Tenim el cap embotit de menjar ràpid i ni la lletra és ja capaç d'encendre focs.

Penso aquest espai recordant el meu armari, els calaixos plens de rocs i les lletres omplint lleixes. El penso sense tenir en compte ni volums, ni pes ni procedència. Només em mou el gust per recordar de tant en tant que el nostre va ser, fa temps, un poble de pedres.