He fet neteja. M'he
proposat desbrossar aquest petit racó de pedres amb la intenció de
fer-hi un xic d'espai en una hora que se'm fa trista. No pretenc
transformar aquest meu abocador en res que plagui als déus, en res
que atragui les Hespèrides ni, menys encara, aspirar que Hera
l'apadrini fent-se'l seu. Res de tot això.
La darrera entrada que
deixo aquí hi restarà com el testimoni de tres anys de silenci;
tres anys que són molt llargs si els mesurem en dies, o que són
només instants si defugim les magnituds humanes. Sigui com sigui,
sigui pel que sigui, m'ha semblat una distància prudent, equidistant
entre la immediatesa de què pretenc escapar i la traïció a la
memòria que sempre suposa l'aposta per un zel excessiu. El motiu,
precisament aquest: redescobrir la virtut que ens manté atents al
nostre temps i, alhora, que ens en separa fent-nos sabedors que la
immortalitat és un atribut que atansen pocs però que, al cap i a la
fi, és abastable.
Vaig conèixer en Cala fa
més de 14 anys. En sabia la trajectòria, però la seva història
l'he descoberta de llavors ençà. A cops, a batzegades, a
corredisses i a estones calmades. Entre converses llargues i
missatges breus, braus i encoratjadors la majoria. Entre moments de
gravetat intensa i de plaers lleugers, el temps i la coneixença
m'han dibuixat l'esfinx d'un home que escapa al moment crucial de
qualsevol home; algú a qui mai no se li retran homenatges pòstums
perquè mai no tindrà cap moment pòstum. Algú qui, arribada
l'hora, s'encararà a Caront amb la mateixa placidesa tensa a què em
va acostumar i li prendrà, amb tota la fermesa, els seus
preuadíssims rems per seguir avançant, allà on sigui que és ara,
com ha fet sempre: a contracorrent, malgrat tot i malgrat tothom,
rumb al port on la justícia, la llibertat i la dignitat s'alcen,
pures, rebent els pocs navegants que gosen d'apropar-s'hi, a cada
extrem de la cala on sempre va desitjar descansar.
L'any 97 agonitzava i el
98 ja treia el cap quan vaig tenir el meu primer contacte amb ell.
Durant una de les meves freqüents escapades, llavors sempre
solitàries, a Catalunya Nord. A l'hora en què la majoria de
comerços acluquen els ulls i esperen l'endemà, em vaig atansar a la
capital del Rosselló després d'haver penetrat l'impúdic Hexàgon
per la Cerdanya nord, d'haver travessat el Capcir, el Conflent i a
l'espera de ser tornat a l'odiada Pell de brau per les carreteres
pirinenques que s'escolen Vallespir avall, fins al Ripollès. Vaig
fer via durant tres dies conduït per mossèn Sanabre, resseguint
l'empremta dels valents angelets, dels herois de la Revolta de la sal
provant de reviure els funestos moments en què els nostres germans
del nord van haver d'emprendre, forçats, l'humil camí de la
revolta, aquell que mai no té retorn. Els moments que convertiren
famílies senzilles, com la Descatllar, en el malson del criminal
Delfí francès de torn, el Rei Sol (qui en mala hora va veure la
llum) elevant-les a l'altar on venerem els guerrers més estimats,
tan sovint oblidats per les nostres memòries mesquines i
mercadejades.
Perpinyà ja tancava
portes quan em vaig apropar a la calidesa que m'oferia la llum
provinent de l'únic establiment encara obert després de més de 300
anys. En entrar a la Llibreria Catalana, el temps es va fer fonedís
i no m'és possible d'esbrinar l'estona que em vaig deturar entre
portades, índex i contraportades, aconsellat i alliçonat per un
nord-català més empès per un esperit de resistència que no
pas per cap esma botiguer. Va ser allà on vaig conèixer en Cala. Hi
va aterrar per rescatar el seu sofert company, un pou de saviesa, de
les mans d'un català del sud profundament ignorant i perdut. I allà
va ser on, a la llum de la Llibreria Catalana, va començar una
relació amb l'home a qui ara, la mort més mortal, ha provat
d'endur-se.
Des d'aquell dia he
provat de fer-lo sabedor de la meva gratitud més personal.
D'oferir-li en vianda la mà menys militant i més humana. I just
quan m'he trobat prou capaç de fer-ho, a pocs dies d'una llarga nit
prèvia a l'enèsim comiat accelerat, descobreixo que la mà que
provava d'amagar perquè m'aflorés la més sincera no és una altra
que la que ell sempre em va mostrar. Incondicional, sense retrets,
sense preguntes. Sense hores. Sempre disposada i afable, ferma,
combatent i paternal.
S'ha fet de nit, vell
amic, quan descobreixo que tot el que et volia dir ja estava dit,
expressat en tots els actes, implícit en cada vetlla atenta. I ho
dic amb el convenciment més profundament arrelat; allà on arrela,
tanmateix, compartint un mateix lloc, l'enyor més trist, més
sincer, i un sentiment abismal d'orfenesa vers algú que mai no es va
rendir, vers algú qui, més enllà de tantes nits de dubtes
compartits, mai no va permetre que ens rendíssim. Només resta
esperar que els nostres actes futurs t'honorin tal com et mereixes i
que la prudència no ens faci mai traïdors.
A l'urna del Fossar s'hi
suma el foc d'una vida mai rendida. Hi cremarà per sempre, viu, el
teu record. Les últimes gràcies. L'última pedrada i el darrer
arreveure.
Fins sempre, lluitador.
