Just quaranta-cinc anys després que M. L. King proferís el cèlebre discurs a Washington, el conegudíssim "I have a dream", que aplegà més de 250000 persones, aquest 28 d'agost Barack Obama ha clos la convenció del Partit Demòcrata, a Denver, provant d'emular-lo.
Deixant de banda les simpaties que pugui despertar-me la figura de King, m'irrita moltíssim la fraudulència amb què el poder usa símbols, colors o lemes en funció de les seves conveniències, desactivant-ne qualsevol significat molest.
Fa uns mesos, Noam Chomsky destacava en un article, d'una banda, la profunda amnèsia que pateix la societat nord-americana i, de l'altra, la "molesta mania" que tenen, en canvi, algunes nacions com ara l'Iraq, l'Iran o l'Afganistan de recordar la seva història. I és que, en el discurs d'Obama, un cop garbellat (i deixant de banda el simbolisme de la data) no en queda res d'aquell "I have a dream". On són les referències a la història? On és la condemna als crims comesos o patrocinats pel govern que aspira presidir? I la justícia? On és, en definitiva, aquell "Freedom at last" de l'any 63? Malauradament, com sabem, els somnis són fàcilment manipulables.
Obama diu que no s'identifica amb l'Amèrica (llegeixi's, pel xovinisme ianqui, EUA) dels darrers 8 anys. [Què bonic!] Diu que Amèrica (ídem) és molt millor i molt més del que ha estat sota l'administració Bush. [Fantàstic!] Ens diu, en resum, que el país que somnia no té res a veure amb el país que li ha deixat el petit cowboy texà. I jo em pregunto: què ha fet deturar a l'any 2000 la seva regressió? És que els Estats Units tenen poc menys d'una dècada d'història? Què potser no hi ha res, més enllà, que sigui criticable? Pel que sembla, deu ser així.
I és que tenir massa memòria podria convertir-se en un greu problema per a Obama. Recordar, remoure, fer públic segons què podria ferir l'orgull de molts patriotes nord-americans, entre els quals s'hi compten nombroses corporacions, grans grups empresarials i poderoses fundacions. I Obama pot ser moltes coses... però no és estúpid. Gens estúpid.
El vaixell dels Falcons, el Partit Republicà, fa aigües per tot arreu. Ens cons sospiten dels neocons i s'amotinen contra Bush; els neocons, tímids i ferits, no volen ni sentir a parlar del petit i intrèpid George, tot i ser-ne els seus antics suports. Són els qui, fins fa ben poc encara, eren incondicionals de la política de guerres preventives, dels escuts de mísils i de les croades antiterroristes i que ara, olorant-se el naufragi, abandonen nau i patró i fugen com les rates. El fracàs de la invasió de l'Iraq (seguint Chomsky, cal llegir fracàs en termes de rendibilitat econòmica), la crisi immobiliària i, en conjunt, la recessió que haurà d'afrontar el proper hoste de la Casa Blanca ha fet perillar la seva imatge pública, i han preferit saltar a l'aigua i nedar cap a la jove, mediàtica i simpàtica riba demòcrata abans que la merda els colgui. Molts d'ells, ara, fan costat a Obama.
Per tot això, no cal ser excessivament espavilat per veure que els demòcrates perseguiran els mateixos interessos, els mouran els mateixos motius i usaran les mateixes armes que els seus predecessors. I és que, al capdavall, Obama no vol ser president. Obama vol ser rei. Com els seus antecessors i els actuals opositors en la cursa per la presidència, el que Obama vol és convertir-se en el proper amo del món.
Aquells mateixos anys de l' "I have a dream" corria pels barris negres i per les presons un altre senyor que, al contrari que el pastor King, ni dormia ni somiava. Era una d'aquelles persones que passen pel món sacsejant-lo de cap a peus i que, quan se'n van, el deixen ben diferent de com l'havien trobat; un d'aquells pocs casos pels quals viure no té cap sentit sense dignitat ni llibertat; casos que comparteixen, entre ells, a més de destins, botxins. I em sembla molt adient recordar-lo precisament ara que la memòria ens comença a fer males passades (i no parlo només dels EUA, on la memòria és un bé escasíssim i molt rar).
Little, el seu cognom de naixement, era molt probablement fruit de l'antic acudit d'algun esclavista graciós. Se'l va canviar per una X; la nacionalitat que li tocava per naixement, la nord-americana, no passava per davant del seu color de pell als ulls dels blancs i de l'Estat. S'hi va revoltar. Ell primer, molts més després. Obama és on és avui en bona part gràcies a ell i, malgrat tot, l'ha oblidat.
"Freedom at last", acabava King esperançat. "Freedom", deia també Malcolm. Però ell no la volia al final; ell l'exigia ja, immediatament, amb tanta immediatesa i força com la hi prenien; "by any means necessary", malgrat Obamas i somiatruites.
Deixant de banda les simpaties que pugui despertar-me la figura de King, m'irrita moltíssim la fraudulència amb què el poder usa símbols, colors o lemes en funció de les seves conveniències, desactivant-ne qualsevol significat molest.
Fa uns mesos, Noam Chomsky destacava en un article, d'una banda, la profunda amnèsia que pateix la societat nord-americana i, de l'altra, la "molesta mania" que tenen, en canvi, algunes nacions com ara l'Iraq, l'Iran o l'Afganistan de recordar la seva història. I és que, en el discurs d'Obama, un cop garbellat (i deixant de banda el simbolisme de la data) no en queda res d'aquell "I have a dream". On són les referències a la història? On és la condemna als crims comesos o patrocinats pel govern que aspira presidir? I la justícia? On és, en definitiva, aquell "Freedom at last" de l'any 63? Malauradament, com sabem, els somnis són fàcilment manipulables.
Obama diu que no s'identifica amb l'Amèrica (llegeixi's, pel xovinisme ianqui, EUA) dels darrers 8 anys. [Què bonic!] Diu que Amèrica (ídem) és molt millor i molt més del que ha estat sota l'administració Bush. [Fantàstic!] Ens diu, en resum, que el país que somnia no té res a veure amb el país que li ha deixat el petit cowboy texà. I jo em pregunto: què ha fet deturar a l'any 2000 la seva regressió? És que els Estats Units tenen poc menys d'una dècada d'història? Què potser no hi ha res, més enllà, que sigui criticable? Pel que sembla, deu ser així.
I és que tenir massa memòria podria convertir-se en un greu problema per a Obama. Recordar, remoure, fer públic segons què podria ferir l'orgull de molts patriotes nord-americans, entre els quals s'hi compten nombroses corporacions, grans grups empresarials i poderoses fundacions. I Obama pot ser moltes coses... però no és estúpid. Gens estúpid.
El vaixell dels Falcons, el Partit Republicà, fa aigües per tot arreu. Ens cons sospiten dels neocons i s'amotinen contra Bush; els neocons, tímids i ferits, no volen ni sentir a parlar del petit i intrèpid George, tot i ser-ne els seus antics suports. Són els qui, fins fa ben poc encara, eren incondicionals de la política de guerres preventives, dels escuts de mísils i de les croades antiterroristes i que ara, olorant-se el naufragi, abandonen nau i patró i fugen com les rates. El fracàs de la invasió de l'Iraq (seguint Chomsky, cal llegir fracàs en termes de rendibilitat econòmica), la crisi immobiliària i, en conjunt, la recessió que haurà d'afrontar el proper hoste de la Casa Blanca ha fet perillar la seva imatge pública, i han preferit saltar a l'aigua i nedar cap a la jove, mediàtica i simpàtica riba demòcrata abans que la merda els colgui. Molts d'ells, ara, fan costat a Obama.
Per tot això, no cal ser excessivament espavilat per veure que els demòcrates perseguiran els mateixos interessos, els mouran els mateixos motius i usaran les mateixes armes que els seus predecessors. I és que, al capdavall, Obama no vol ser president. Obama vol ser rei. Com els seus antecessors i els actuals opositors en la cursa per la presidència, el que Obama vol és convertir-se en el proper amo del món.
Aquells mateixos anys de l' "I have a dream" corria pels barris negres i per les presons un altre senyor que, al contrari que el pastor King, ni dormia ni somiava. Era una d'aquelles persones que passen pel món sacsejant-lo de cap a peus i que, quan se'n van, el deixen ben diferent de com l'havien trobat; un d'aquells pocs casos pels quals viure no té cap sentit sense dignitat ni llibertat; casos que comparteixen, entre ells, a més de destins, botxins. I em sembla molt adient recordar-lo precisament ara que la memòria ens comença a fer males passades (i no parlo només dels EUA, on la memòria és un bé escasíssim i molt rar).
Little, el seu cognom de naixement, era molt probablement fruit de l'antic acudit d'algun esclavista graciós. Se'l va canviar per una X; la nacionalitat que li tocava per naixement, la nord-americana, no passava per davant del seu color de pell als ulls dels blancs i de l'Estat. S'hi va revoltar. Ell primer, molts més després. Obama és on és avui en bona part gràcies a ell i, malgrat tot, l'ha oblidat.
"Freedom at last", acabava King esperançat. "Freedom", deia també Malcolm. Però ell no la volia al final; ell l'exigia ja, immediatament, amb tanta immediatesa i força com la hi prenien; "by any means necessary", malgrat Obamas i somiatruites.
