Dia Internacional de la Dona Treballadora

Felicitats. Felicitats sinceres a les meves mares, a les meves àvies, a la meves germanes i a totes les meves companyes. Perquè cada dona sou totes les dones.

Felicitats a totes les que segueixen lluitant per fer d'aquest món d'homes, blancs i benestants un món per a tothom, o si més no per a la majoria.

Felicitacions que no ho són per fer anys, ni per celebrar res encara. Són felicitacions per la felicitat, malgrat els cops diaris que rebeu, que emana de cadascun dels vostres actes. Una felicitat sorgida del compromís, de la rebel·lia amb què il·lumineu la foscor de tants. Seguiu endavant, si us plau, per totes i per tots. Que el vostre color avui sigui més viu que mai, i que la lluna, les tantes llunes roges que brollen dels rostres treballadors i cansats de cada dona eclipsin la foscor d'una història escrita per mascles dominants.

Avui és el vostre dia. Espero que aviat, entre totes i tots, aconseguim que no calgui vessar més llàgrimes, tret de les que ho són per alegria, i que cada dia sigui el vostre dia, el de tots. Preneu aire avui, ompliu-vos els pulmons i somrieu, si us plau, com somriem molts cada vegada que una companya trenca una barrera.

Seguirem avançant junts, perquè mai no hauríem d'haver estat separats. Marqueu el camí i camineu, amb pas ferm, i no oblideu que feu el que feu mai no estareu soles. La vostra opressió és la nostra opressió; les vostres botes, les nostres botes i els vostres peus, els peus de tots.

Amb humilitat: un cop més, felicitats.

De pedres: sopa i terres.

Un dia vaig aprendre que les millors sopes són de pedres; qui m'ho va ensenyar, també cuinava lletres.


És clar que llavors no entenia com podia ser que la gent morís de fam tenint pedres i lletra, ni com, essent com eren de tothom, no se'n feien grans ollades a les places. Encara era un nen. Creia en un país de pedres, d'aigua i de peroles, de soldats cansats i de gent amb gana; no entenia que per menjar fes falta suplicar.

Cada dia, quan tornava de l'escola, recollia dues pedres pel sopar. En vaig arribar a aplegar moltes, amb els anys. Les guardava dins l'armari, que feia de rebost, ben netes i ordenades. Primer els hi treia la pols i, després, les classificava sense importar-me el pes, ni el volum, ni la seva procedència. L'únic criteri que seguia era el gust que imaginava que tenien. Les insípides al fons, les picants en bosses, les amargues ben tancades i les més dolces al davant. Les coneixia totes: les de cantells aguts, les brillants, les més rodones i les planes. Hi parlava hores i, cadascuna, tenia històries per contar. De tant en tant, entre tots, a casa en feiem sopa. Era festa grossa.

El nostre és un país de pedra i lletra; de lletres trepitjades i de pedres empaitades. És també terra d'oblits, de garjoles i d'exilis. Qui em va ensenyar a cuinar, ara ja no hi és; un dia, va agafar un tren a Malgrat i, amb ell van marxar també les pedres, els fogons i les peroles. L'alegria de la cuina s'ha fet fonedissa, els menjadors s'han silenciat i a les places, ara sense pedres, hi ha grans centres comercials. Tenim el cap embotit de menjar ràpid i ni la lletra és ja capaç d'encendre focs.

Penso aquest espai recordant el meu armari, els calaixos plens de rocs i les lletres omplint lleixes. El penso sense tenir en compte ni volums, ni pes ni procedència. Només em mou el gust per recordar de tant en tant que el nostre va ser, fa temps, un poble de pedres.